La maqueta (VI)

 Canvis en la cota -1.

Quan no es mesuren bé les coses.

Doncs quan no es mesuren bé les coses, s'han de canviar a risc de que la dona et fulmini. La maqueta ha de cabre en un espai com a mínim complicat. Ocupa part d'una habitació, un lloc de pas i part de l'estudi de la dona, que m'ha cedit amablement, per poder posar l'espiral de vies de retorn.

El pas entre els dos espais, d'una amplada de més d'un metre i una "fondària" de 37 cm. és el peliagut, la maqueta es menja uns 24 cm. i queden més de 75 de pas, cap problema per passar nosaltres (no estem ni de bon troç tan grossos) però sí per passar folgadament la caseta, més ben dit casassa de nines de la dona.

La mesura del primer disseny no contemplava aquests 37 cm. de fondària i, a l'anar la maqueta en diagonal, barrava i molt el pas. Llavors al modificar el tauler es van haver de modificar la disposició de les vies de l'estació oculta, quedant el mateix nombre de vies però per uns convois més curts, d'uns 140 cm. amb això he sortit perdent, però he guanyat que la via principal tingui un apartador i això em facilitarà molt les circulacions en els dos sentits encara que hi hagi via única.

En la següent fotografia es veu la part estreta en discòrdia, el canvi d'agulles de baix dona pas a la dreta cap a la via principal i a la esquerra cap a l'apartador. Els altres canvis d'agulles van cap a l'estació oculta, un total de cinc vies.

La cota -1 vista des de l'altre banda, a l'esquerra les vies de l'estació oculta, a la dreta la via principal i l'apartador.

Aquí es poden veure les tres vies que van cap a l'espiral de pujada de la cota -1 a la cota +1, a mig camí hi ha un canvi d'agulles a on va a parar la via que surt de l'estació que està a la cota 0, encara en construcció.

Ara des d'un altre punt de vista.

L'espiral de pujada.

Properament més avenços, això espero.

Locomotores dièsel (III)

 Les petites Köf.

La paraula alemanya Köf és un acrònim format per Kleinlok (locomotora petita) öl (oli/dièsel) i flüssigkeitgetriebe (transmissió de fluids) en resum, petita locomotora dièsel de transmissió hidràulica. Hi havia de diverses classes i la nomenclatura pot ser bastant més variada i si us interessa us remeto a la Wikipedia.

Aquestes locomotores, també conegudes al món ferroviari com "tractors", es van posar en marxa a la DRG a l'any 1932 i la seva feina era fer maniobres lleugeres en petites estacions. Eren locomotores robustes, senzilles i fàcils d'operar. Les Köf II tenien una potència d'entre 40 i 90 CV, suficient per traginar pocs vagons buits en pla, si anaven plens ja era un altre història. Hi ha models molt diferents, cabines obertes o tancades, amb dues o tres llums, si porten o no dipòsits d'aire comprimit pels frens, a més a més cada companyia ferroviària o empresa particular les pintava d'un color diferent. N'hi ha quasi bé per tota Europa, incloent l'Estat espanyol i fins i tot de via mètrica.

                                                Font: Wikipedia

Les dues úniques Köf que tinc, perquè són d'aquelles peces "vicioses" que fa molta il·lusió tenir-ne tota la col·lecció exposada en una vitrina, amb la despesa que això suposaria, per això aquestes dues treballaran a la maqueta. Sembla mentida la força que tenen per lo petites que són, no tenen aros d'adherència i "s'enganxen" a la via amb un imant.

La primera és italiana, perfecte per l'estació de San Martino dei Provenzali.

                                                      Märklin 36806

La segona és suïssa de la companyia privada Südostbahn, (Ferrocarrils del sudest de Suïssa - SOB) i és coneguda com "Mandarinli" (mandarina en italià).

                                                     Märklin 36803

Si us hi fixeu veure que són quasi iguals però tenen diferències, el nombre de llums, els dipòsits d'aire, les portes.

Ara la pregunta del mil·lió, què fa una Köf suïssa d'una empresa privada en una estació italiana? L'explicació és que feia falta per les nombroses maniobres que s'hi fan i llogar-la va ser l'opció més econòmica, la van carregar en un vagó gòndola i som-hi! cap a Itàlia.

Les reclamacions per aquesta explicació es poden adreçar al "maestro armero".

Treball en vagons (III).

La galga dels eixos.

Una de les avantatges d'usar material de corrent altern, 3C, és que pots aprofitar vagons i cotxes de corrent continu, 2C, sense masses problemes. A l'inrevés impossible, o canvies els eixos per uns d'aïllats o tens un curtcircuit assegurat al posar el primer vagó a la via.

Però hi ha un petit problema i és que la distància entre les rodes del eixos del material 2C i 3C no és la mateixa, malgrat ser ambdues d'escala H0.

La galga dels eixos de 3C és d'al voltant de14,00 mm. i la de 2C de 14,30 mm. Això que pot semblar una nimietat a vegades provoca que alguns vagons de 2C descarrilin en els canvis d'agulla i cruïlles angleses.

Això em passava amb uns vagons cervesers suïssos de Liliput, que són preciosos, i eren incapaços de donar una volta sencera al circuit sense provocar més d'un, i de dos, desastres ferroviaris.

Liliput L240155

Aquí podeu veure la galga d'un vagó de Märklin:

Ara el vagó de Liliput:

Ara toca reduïr la distància amb una eina que vaig comprar per internet. La vaig pagar més cara perquè la volia ràpid, si m'hagués esperat un parell de mesos la podria haver aconseguit bastant més barata en un portal xinés de vendes on-line que segur que coneix tothom i, com no em paga ni cinc per fer-li publicitat, no penso anomenar.

És senzill, cargoles a poc a poc fins arribar a prop del 14 mm. desitjats i llestos, aquí encara falta una mica però no hi ha problema, és una eina molt precisa i si t'arribessis a pasar de rosca (i mai millor dit) tampoc passa res, afegeixes al "cargol apretador" una de les rosques que porta al costat i pots empènyer una mica l'eix i deixar-lo com cal.

Ja tinc feina per estona.

Els vagons de Märklin-Café (1a part).

L'últim vagó, un veritable èxit.

Cada any el grup d'amics de Märklin-Café editem un vagó conmemoratiu, excepte un any que vam tirar la casa per la finestra i vam fer una locomotora personalitzada.

Aquest any 2020 ha estat un vagó G10 amb garita de frens i decorat amb el logo del grup, que és, ni més ni menys, la mítica estació de llauna de Märklin valorada en "no sé quants milers d'euros" i que no en queden gaires. Märklin ens va exigir una tirada mínima de 135 exemplars.

Dic lo de veritable èxit perquè al final es van poder vendre tots els vagons, el que ens va permetre respirar tranquils i a més a més ja estan sortint a l'Ebay a uns preus escandalosos...i es venen! Cap dels que ens coneixem hem venut el vagó, però també és cert que es van vendre alguns a persones desconegudes i suposem que siguin aquests els que estan en marxa.

Cada cop posem el llistó més alt, tot un repte per l'any vinent. En properes entrades posaré les fotografies de la locomotora i de la resta de vagons de Märklin-café.

La maqueta (V).

Donant ambient al joc.

Són peces que he de reconèixer que no fan cap falta per jugar, però donen ambient i fa que sigui tot més divertit i més si estàs amb més gent compartint l'estona de jugar a trens, això últim és el més important.

Són gorres ferroviàries dels ferrocarrils italians (FS) i es van utilitzar fins el 2008 que els hi van canviar el logo. Les he trobat a Todocolección a un preu raonable, he pagat per les tres el que normalment demanen per una de sola.

La primera és de cap d'estació (Capostazione). És el rang màxim de personal d'estacions i per tant ostenta l'autoritat màxima dins d'una estació. La seva presència està justificada en estacions de mida mitjana-gran, sent assumides les seves funcions pels Factors de Circulació. És l'encarregat d'organitzar l'activitat d'una estació, estant sota el seu comandament tot el personal ferroviari, fins i tot el de tracció. Assumeix, per tant, les funcions de Cap de Circulació. Ferropedia.

La segona és de cap de tren (Capotreno) que en poques paraules és el responsable d'un tren en circulació.

La tercera és de maquinista (macchinista) que la seva funció bàsica és la conducció dels vehicles ferroviaris, bé sigui una locomotora, un automotor o maquinària de via.

L'última fotografia és d'una gorra que no tinc, és una gorra de maquinista amb el logo antic de la FS, a veure si un dia la trobo a un preu adequat.

Moltes gràcies de nou a Piero Ch. del fòrum Marklinfan per aquesta fotografia i perquè sense ell no sabria ni la meitat de les coses que necessito per poder fer una maqueta ambientada a Itàlia i que sigui una mica creïble.

La maqueta (IV).

Els topalls de final de via.

Un topall és un dispositiu col·locat al final d'una via i la seva missió és aturar i amortir la patacada del material mòbil que està en marxa i que per alguna incidència no s'ha aturat correctament quan tocava.

N'hi ha de diferents tipus i us vull mostrar els que reciclaré per la maqueta, començaré pels més antics que tinc, que són els d'Electrotrén. Com curiositat dir-vos que tenen unes molles als topalls i fan de debó la feina d'amortir el possible xoc.

La feina ha estat pintar-los per treure'ls-hi el color de plàstic tan lleig i donar-li's l'aspecte de que ja porten anys cumplint la seva missió. El problema que tenen, millor dit, el problema que jo tinc és que són ideals per a una maqueta d'ambient ibèric, però no resulten gaire creïbles per a una maqueta que es suposa representa el nord d'Itàlia. La solució ha estat pintar el travesser i substituir les franges vermelles per ratlles diagonals negres.

Els altres topalls que col·locaré són d'impressió 3D i de moment només tinc un i representen topalls fets de formigó, està fet a Zworks. El color original la veritat és que quan el veus espanta una mica.

Un cop tot llimat i pintat, la cosa canvia, segur que posaré algun més perquè queda "molt ferroviari".

Un altre tema és el senyal vermell rodó que també hi ha al damunt i, com mai s'ha de llençar res, al calaix de sastre he trobat un porta-mànegues d'un cotxe de bombers que m'anirà de fàbula.

Tallar els suports, pintar el pneumàtic de blanc, l'eix de vermell i llestos.

També posaré topalls fets amb rails, n'hi ha de diferents i només cal posar a Google "paraurti fine binario" per veure la quantitat que hi ha, a veure si en trobo de Märklin a un preu raonable i només serà qüestió de subtituir també les ratlles vermelles per diagonals negres, o també puc mirar de fer-ne d'artesanals.

Topera Märklin

La maqueta (IIIc)

El nom de l'estació, definitiu.

Des d'Itàlia m'ha arribat la solució definitiva (?) pel tema del nom de l'estació.

Un cop comprovat que existeix un San Martino de debó, gràcies a l'amic Piero Ch. del fòrum Märklinfan Club Italia m'ha donat l'empenta final, convertir Sant Martí de Provençals en San Martino dei Provenzali que en els rètols de l'estació quedarà com San Martino dei P. o bé S. Martino dei P.

Donaré el tema per tancat un cop hagi llençat tots els rètols que ja tenia fets i en faci els nous.