L'escala versus la realitat (I)

 La velocitat a escala.

Una de les coses que trobo que s'ha de mesurar, el més bé possible, és la velocitat a la que han de circular els nostres trens per la maqueta. 

La velocitat d'un tren ha d'aproximar-se el més que es pugui a la realitat, una maqueta de trens no és una pista de Scalextric. Cada locomotora en la realitat té, o tenia, la seva velocitat màxima i la seva velocitat de treball, que és a on és més eficient el seu consum de combustible ja sigui carbó i aigua, dièsel o electricitat. També hem de tenir en compte els nombre de vagons/cotxes que arrossega i sobre tot el traçat de la via, rectes, corbes i contracorbes, rampes i descensos. La velocitat no serà la mateixa per una locomotora aïllada que una que arrosega càrrega, no és el mateix una recta plana que corbes en pujada a un port de muntanya.

La següent taula hi ha les velocitats a escala. En la primera columna està els temps que triga un tren a recorre un metre i la seva equivalència a la velocitat en la realitat. Per exemple, si tenim un tren que triga 6,22 segons en recorre un metre, vol dir que circula a 50 quilòmetres per hora.

62,40 sec	5 Qm/h
31,32 sec	10 Qm/h
29,88 sec	15 Qm/h
15,66 sec	20 Qm/h
12,53 sec	25 Qm/h
10,44 sec	30 Qm/h
7,83 sec	40 Qm/h
6,26 sec	50 Qm/h
5,22 sec	60 Qm/h
4,47 sec	70 Qm/h
3,91 sec	80 Qm/h
3,48 sec	90 Qm/h
3,13 sec	100 Qm/h
2,85 sec	110 Qm/h
2,61 sec	120 Qm/h
2,41 sec	130 Qm/h
2,24 sec	140 Qm/h
2,01 sec	150 Qm/h
1,96 sec	160 Qm/h
1,84 sec	170 Qm/h
1,74 sec	180 Qm/h
1,65 sec	190 Qm/h
1,57 sec	200 Qm/h
1,49 sec	210 Qm/h
1,42 sec	220 Qm/h
1,25 sec	250 Qm/h

Però el cert és que, quasi sempre, les locomotores a les nostres maquetes van més lleugeres del compte, el truc està en no passar-se de la ratlla i veure com una locomotora de vapor triga menys de dos segons a recorre un metre.

La maqueta (VI)

 Canvis en la cota -1.

Quan no es mesuren bé les coses.

Doncs quan no es mesuren bé les coses, s'han de canviar a risc de que la dona et fulmini. La maqueta ha de cabre en un espai com a mínim complicat. Ocupa part d'una habitació, un lloc de pas i part de l'estudi de la dona, que m'ha cedit amablement, per poder posar l'espiral de vies de retorn.

El pas entre els dos espais, d'una amplada de més d'un metre i una "fondària" de 37 cm. és el peliagut, la maqueta es menja uns 24 cm. i queden més de 75 de pas, cap problema per passar nosaltres (no estem ni de bon troç tan grossos) però sí per passar folgadament la caseta, més ben dit casassa de nines de la dona.

La mesura del primer disseny no contemplava aquests 37 cm. de fondària i, a l'anar la maqueta en diagonal, barrava i molt el pas. Llavors al modificar el tauler es van haver de modificar la disposició de les vies de l'estació oculta, quedant el mateix nombre de vies però per uns convois més curts, d'uns 140 cm. amb això he sortit perdent, però he guanyat que la via principal tingui un apartador i això em facilitarà molt les circulacions en els dos sentits encara que hi hagi via única.

En la següent fotografia es veu la part estreta en discòrdia, el canvi d'agulles de baix dona pas a la dreta cap a la via principal i a la esquerra cap a l'apartador. Els altres canvis d'agulles van cap a l'estació oculta, un total de cinc vies.

La cota -1 vista des de l'altre banda, a l'esquerra les vies de l'estació oculta, a la dreta la via principal i l'apartador.

Aquí es poden veure les tres vies que van cap a l'espiral de pujada de la cota -1 a la cota +1, a mig camí hi ha un canvi d'agulles a on va a parar la via que surt de l'estació que està a la cota 0, encara en construcció.

Ara des d'un altre punt de vista.

L'espiral de pujada.

Properament més avenços, això espero.

La maqueta (IV).

Els topalls de final de via.

Un topall és un dispositiu col·locat al final d'una via i la seva missió és aturar i amortir la patacada del material mòbil que està en marxa i que per alguna incidència no s'ha aturat correctament quan tocava.

N'hi ha de diferents tipus i us vull mostrar els que reciclaré per la maqueta, començaré pels més antics que tinc, que són els d'Electrotrén. Com curiositat dir-vos que tenen unes molles als topalls i fan de debó la feina d'amortir el possible xoc.

La feina ha estat pintar-los per treure'ls-hi el color de plàstic tan lleig i donar-li's l'aspecte de que ja porten anys cumplint la seva missió. El problema que tenen, millor dit, el problema que jo tinc és que són ideals per a una maqueta d'ambient ibèric, però no resulten gaire creïbles per a una maqueta que es suposa representa el nord d'Itàlia. La solució ha estat pintar el travesser i substituir les franges vermelles per ratlles diagonals negres.

Els altres topalls que col·locaré són d'impressió 3D i de moment només tinc un i representen topalls fets de formigó, està fet a Zworks. El color original la veritat és que quan el veus espanta una mica.

Un cop tot llimat i pintat, la cosa canvia, segur que posaré algun més perquè queda "molt ferroviari".

Un altre tema és el senyal vermell rodó que també hi ha al damunt i, com mai s'ha de llençar res, al calaix de sastre he trobat un porta-mànegues d'un cotxe de bombers que m'anirà de fàbula.

Tallar els suports, pintar el pneumàtic de blanc, l'eix de vermell i llestos.

També posaré topalls fets amb rails, n'hi ha de diferents i només cal posar a Google "paraurti fine binario" per veure la quantitat que hi ha, a veure si en trobo de Märklin a un preu raonable i només serà qüestió de subtituir també les ratlles vermelles per diagonals negres, o també puc mirar de fer-ne d'artesanals.

Topera Märklin

La maqueta (IIIb)

El nom de l'estació.

Un cop resolt el primer entrebanc dels rètols de l'estació, em trobo amb un altre d'inesperat, San Martino existeix de debó.

Vaig decidir aquest nom en honor al barri a on vaig viure Sant Martí de Provençals, abans havia estat un municipi independent i va ser annexionat a Barcelona l'any 1897. Doncs se'm va ocórrer fer una "còpia" i traslladar-lo al nord d'Itàlia.

Un cop decidit el nom, vaig estar buscant a la Viquipèdia en italià tots els pobles que es deien San Martino a seques, no hi ha via cap, tots eren San Martino de Xxxx. Però ahir buscant a Google Maps el lloc fictici a on ubicar la meva estació em trobo això:

No es tracta d'un poble, pot ser que sigui una pedania, és un llogaret amb no gaires habitants i per suposat no té cap estació de ferrocarril. Es troba aquí.

No sé si deixar-ho així o donada aquesta novetat fer un pas més enllà i inventar-me una localitat italiana a on es parla una varietat del català, seria la segona a part de l'Alguer.

Trobo que pot ser divertit fer tots els rètols bilingües italià-català.

La maqueta (IIIa)

Dissenyant rètols.

Ja començo a pensar coses i em toca trobar tota la informació possible. Primer de tot i un cop sé el nom de la futura estació, és trobar el tipus de lletra que es feia servir en aquella època. Ara a preguntar a qui segur que ho sap, els companys de Märklinfan Club Italia que em remeten imatges dels rètols que hi havia als anys 50, hores d'ara encara es pot trobar algun o altre.

Ara toca trobar el tipus de lletra, a buscar un tutorial que segur algú ha penjat al youtube. No m'equivoco, hi ha varis, agafo el primer i el senyor tutor m'envia a una pàgina web que identifica el tipus de lletra de qualsevol imatge, poso la que m'han donat els amics italians (el rètol de l'estació d'Acqui Terme) i l'identifica, perfecte. A part de poder comprar el "pack" de les diferents fonts, també hi ha la possibilitat d'escriure el que vulguis amb aquell tipus de lletra. Dit i fet, escric el nom de la meva estació i el guardo.

Per qui l'interessi la web és https://www.myfonts.com/WhatTheFont/

Pintem un marc.

Primer entrebanc resolt, continuem.

Càrregues artesanals (II)

Avui toca fer una càrrega per un vagó del set 47891, es tracta d'un vagó descobert de la DR. S'ha de tenir en compte que no sempre anaven tots els vagons carregats o descarregats, sembla lògic pensar que s'aprofités que un tren anava cap a una estació per enganxar-li uns quants vagons buits, per un cop a destí tornar-los a carregar del que fos.

No vull fer una càrrega fixa, sinó que es pugui posar i treure, precisament per reproduir l'anteriorment explicat. El vagó en qüestió amb una peça de "porexpan" que farà gruix a sota i així ens evita que el vagó pesi massa.

Ara amb el "paper d'estany" d'una ampolla de vi fem una mena de contenidor, això ens permetrà tirar les pedres que simulen la càrrega sense que se'ns escampin per tot arreu.

Afegim unes quantes pedres, si cal sempre podrem afegir-ne més. L'estany es fixa amb una mica de cinta adhesiva per evitar que el pes de les pedres el vagi separant. Les pedres de sota s'enganxen directament amb cola.

Les pedres de sobre s'enganxen amb una sol·lució de cola blanca i aigua al 50% i s'ha de deixar que faci efecte, la pressa és una mala companya del modelisme. Perquè la cola s'escampi bé per entre les pedres, va bé abans polvoritzar una mica d'aigua amb un parell de gotes de rentavaixelles.

Un cop retirat l'estany, si queden forats sense tapar, sempre es poden afegir més pedres.

El vagó un cop ja carregat.

L'avantatge d'aquest sistema es poder fer càrregues intercanviables entre vagons i donar més realisme si cal a una explotació ferroviària, simulant que es porten pedres d'A a B i de tornada un altre càrrega de B a A.

El mòdul de Märklin-café.

Tot va començar pel 2008 quan ens vam decidir a fer uns mòduls, per disfrutar de la nostra afició quan ens trobàvem. Al febrer de 2009 es va fer la primera prova amb èxit, no recordo quina era la locomotora que empenyia dos vagons, un amb kriptonita (sí, alló que li senta malament al Superman) i un altre amb un "telefonillo" de l'època agafat amb esparadrap a manera de Gopro d'anar per casa. La qualitat de la imatge és infernal.

El meu mòdul volia representar un tros muntanyenc però no gaire, el resultat va ser nefast i semblava més els Monegros després d'una apocalipsi zombi. Sort que no el vaig començar a decorar, una foto de l'engendro.

Amb l'inestimable ajuda de l'Oriol C. que em va ajudar molt, vaig començar de nou, tot fora i nou plantejament. El mòdul hauria de representar l'antiga entrada de l'estació, a on hi hauria unes vies en desús des de fa temps i amb treballadors ferroviaris que les estan començant a desmuntar. Vaig aprofitar un parell de casetes, uns animalons que tenia i un furgó que es va reciclar com menjador pels currants, que en Sergi V. es va encarregar d'il·luminar.

Les vies són Märklin K amb el balast afegit, les vies de "decoració" son vies de Lima convenientment embrutades, envellides i desmanegades. El topall de final de via és artesanal, el ciment està fet amb un tros de plàstic pintat i els topalls són reciclats d'un topall Märklin.

A continuació un grapat de fotos del mòdul en diferents trobades. 

En primer terme les vies funcionals del mòdul, darrera el treballadors ferroviaris traginant rails (són molt forts) i en tercer terme el furgó convertit en cuina-menjador.

Un tancat amb unes vaques a l'altre banda de les vies.

El magatzem d'un pagès que corra per aquí.

La caseta a l'entrada de l'estació, ara en ruïnes.

La zona d'esbarjo dels treballadors, uns pencant i un altre esmorzant.

El mòdul vist des de la banda a on ha d'anar l'estació. Les vies ja fa dies que no s'utilitzen, ha crescut un arbre al ben mig d'elles.

Vista quasi a ran de terra.

Vist des del costat des d'on ho veu el públic.

Aquí el mòdul el veiem mal col·locat, per anar bé ha d'estar a l'altre banda de l'estació, sinó no tenen sentit la col·locació de les vies que s'estan desmuntant.

El furgó i un ferroviari arreglant una taula trencada.

Detall de la caseta en ruïnes.

Detall del furgó.

La caseta en ruïnes i a la dreta un senyor, poc recomanable, que espera que passi un tren.

L'antiga maqueta.

Un tauler amb via M.

La meva primera maqueta, després de muntar durant anys les vies per terra (i desmuntar-les) va néixer amb unes restriccions marcades, com no, per l'espai disponible. Havia de ser transportable, doncs no tenia un lloc per deixar-la muntada, havia d'anar des de una habitació a la taula del menjador.

Per a poder moure-la i maniobrar amb ella jo sol, no podia medir més de llarg que l'alçada de la porta, no podia ser més ample que l'espai entre la paret i un regulador de calefacció que hi havia i no podia ser més alta que l'amplada que hi havia entre l'armari i la paret. Amb tots aquests condicionants, van quedar unes mides de 200 cm x 120 cm. Vaig utilitzar via metàl·lica de Märklin, coneguda com via M (a diferència de la K i la C) perquè en tenia en quantitat i l'economia no estava per mal vendre-la i comprar d'un altre.

El tauler el vaig encarregar a una fusteria que hi havia a sota de la casa a on vivia. Es tracta d'un taller a on treballa gent amb discapacitat intelectual i els hi va fer molta il·lusió fer una cosa ben diferent. L'encarregat de la fusteria ja em va avisar que trigarien una mica més del compte, però la veritat és que van fer un senyor tauler amb el suro ja enganxat i unes costelles per sota que li donen una rigidesa considerable. El preu va ser més que raonable i a sobre em van ajudar a pujar el tauler a casa. En vista de l'èxit, més endavant vaig aprofitar i els hi vaig dur les cadires del menjador perquè les arreglessin.

El primer disseny va ser un únic oval amb diferent vies mortes per fer maniobres. S'ha de dir que la maqueta era digital, funcionava amb una Intellibox i els desviaments funcionaven amb corrent analògic.

Una ullada general.

La banda de l'estació.

Aquest circuit no m'acabava de fer el pes, no donava prou joc i qualsevol maniobra que es feia interrompia el tràfic. No va durar gaire i el vaig refer amb l'inestimable ajuda dels amics de Märklincafé que em van donar força idees, entre elles fer-me veure que el tauler donava per col·locar dos ovals, l'exterior de radi 2 i l'interior de radi 1.

La segona versió de la maqueta. El circuit ja quasi muntat i a punt per cablejar la instal·lació.

Ara ja es podia tenir un tren circulant i un altre fent maniobres. El circuit exterior puja una mica, no massa per qüestió de mides, i així aprofitava un petit pont que tenia. El circuit interior té un pas a nivell a l'alçada del pont, un túnel  encara per acabar de decorar i un únic semàfor de braç a l'entrada de l'estació.

Una caseta de via i obres en una via morta.

La carbonera.

El pupitre de maniobres, per fer anar tots els canvis d'agulla i el semàfor.

Aquesta sencilla maqueta m'ha donat moltes hores de joc i m'ha fet disfrutar molt, ara per sort ja disposaré d'una mica més de lloc i podré tenir una maqueta (a hores d'ara encara en construcció) més gran i fixa. 

La maqueta a mig decorar en el seu nou i provisional emplaçament. Els edificis són netament espanyols, alguns no tenen anys, sinó dècades. 

Són d'aquells edificis fets de fusta, no recordo la marca, que representen estacions i magatzems varis. Tinc dos edificis de magatzems, el número 1 i el 2; tres edificis d'estacions, un de Benicàssim, un altre que posa Santa Cristina i l'altre posa Santa Cristina de Aro. És curiós perquè l'edifici no s'assembla en res a l'original.

Santa Cristina d'Aro original.

(Font Wikipedia)

L'estació de Sta. Cristina a escala.

Ara gaudirà d'una segona vida, se la quedarà un bon amic i se l'endurà al poble per poder jugar a trens. El material Märklin per poc que el cuidis és indestructible.

Treball en vagons (II)

Manteniment i neteja.

Un tema prou important és la neteja del material mòbil, deixant de banda la part estètica, per millorar el seu funcionament i evitar que s'embruti la maqueta.

Tota la brutícia normalment sortirà amb un drap sec, si està molt brut amb taques o greix s'haurà de vigilar amb els productes de neteja que utilitzem, per evitar que es faci malbé la pintura o les calcomanies que dugui. Oblideu-vos dels desengreixants de cuina! 

Un altre lloc que cal mantenir ben net són els eixos, no ens imaginem la quantitat de porqueria que poden arribar a acumular. L'altre dia vaig agafar un vagó i em vaig preguntar què feia un vagó portant aros d'adherència, com es pot imaginar no era ben bé això. Per netejar-los només cal un escuradents i un tros de roba, no s'ha d'usar res metàl·lic per netejar-los, es fan malbé. Una foto molt il·lustrativa d'una roda ja neta i l'altre encara per netejar.

Amb les locomotores aquest problema és molt més important, tota aquesta brutícia el que fa és disminuir el contacte elèctric amb els carrils i es pot traduir en que la locomotora vagi a batzegades o directament que s'aturi, que evidentment sempre serà en el lloc més inaccessible.

Ja que es desmunta l'eix, val la pena aprofitar per posar-li un punt d'oli perquè rodi més fi. Tot oli va bé? En teoria sí, però millor evitar olis de cuina, de cotxe, etc... El millor és fer servir un oli específic dels que recomanen els fabricants, si el trobeu massa car podeu utilitzar oli de màquina de cosir (l'àvia ha de tenir per alguna banda) o anar a la farmàcia a comprar vaselina líquida, moltíssim més barata. El divertit és veure la cara del o la farmacèutica quan li expliqueu el perquè ho voleu.

La maqueta (II)

Pintant uns murs.

De restes d'una maqueta, desmuntada d'un company, tinc cinc trossos de mur d'uns 10 cm. que vull donar-los un aspecte menys uniforme, que es vegin més vells i reparats.
Aquest és l'original, que ja estava una mica patinat.

Primer va ser donar-li un parell de capes de pintura amb "efecte pedra", no deixa de ser pintura amb una mena de sorra.

Un cop ben sec, vaig pintant pedres d'altres colors per simular diferents tipus de pedres o reparacions fetes a posteriori.

Al final donar-li una capa molt aigualida de negre, per enfosquir-ho i donar-li un aspecte del pas dels anys.

Ara només cal donar-li un toc final a pinzell sec, que consisteix en aplicar pigments per donar-li una pàtina de brutícia, però sense pasar-se i al final posar vàries capes de vernís mate. Problema: no tinc vernís ni aerògraf i amb el confinament ni forma d'aconseguir-ho a curt plaç (continuarà).