Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Märklin. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Märklin. Mostrar tots els missatges

25 de juliol 2020

Els vagons de Märklin-Café (1a part).

L'últim vagó, un veritable èxit.

Cada any el grup d'amics de Märklin-Café editem un vagó conmemoratiu, excepte un any que vam tirar la casa per la finestra i vam fer una locomotora personalitzada.
Aquest any 2020 ha estat un vagó G10 amb garita de frens i decorat amb el logo del grup, que és, ni més ni menys, la mítica estació de llauna de Märklin valorada en "no sé quants milers d'euros" i que no en queden gaires. Märklin ens va exigir una tirada mínima de 135 exemplars.
Dic lo de veritable èxit perquè al final es van poder vendre tots els vagons, el que ens va permetre respirar tranquils i a més a més ja estan sortint a l'Ebay a uns preus escandalosos...i es venen! Cap dels que ens coneixem hem venut el vagó, però també és cert que es van vendre alguns a persones desconegudes i suposem que siguin aquests els que estan en marxa.





Cada cop posem el llistó més alt, tot un repte per l'any vinent. En properes entrades posaré les fotografies de la locomotora i de la resta de vagons de Märklin-café.



27 de juny 2020

La maqueta (IV).

Els topalls de final de via.

Un topall és un dispositiu col·locat al final d'una via i la seva missió és aturar i amortir la patacada del material mòbil que està en marxa i que per alguna incidència no s'ha aturat correctament quan tocava.
N'hi ha de diferents tipus i us vull mostrar els que reciclaré per la maqueta, començaré pels més antics que tinc, que són els d'Electrotrén. Com curiositat dir-vos que tenen unes molles als topalls i fan de debó la feina d'amortir el possible xoc.


La feina ha estat pintar-los per treure'ls-hi el color de plàstic tan lleig i donar-li's l'aspecte de que ja porten anys cumplint la seva missió. El problema que tenen, millor dit, el problema que jo tinc és que són ideals per a una maqueta d'ambient ibèric, però no resulten gaire creïbles per a una maqueta que es suposa representa el nord d'Itàlia. La solució ha estat pintar el travesser i substituir les franges vermelles per ratlles diagonals negres.



Els altres topalls que col·locaré són d'impressió 3D i de moment només tinc un i representen topalls fets de formigó, està fet a Zworks. El color original la veritat és que quan el veus espanta una mica.


Un cop tot llimat i pintat, la cosa canvia, segur que posaré algun més perquè queda "molt ferroviari".


Un altre tema és el senyal vermell rodó que també hi ha al damunt i, com mai s'ha de llençar res, al calaix de sastre he trobat un porta-mànegues d'un cotxe de bombers que m'anirà de fàbula.


Tallar els suports, pintar el pneumàtic de blanc, l'eix de vermell i llestos.


També posaré topalls fets amb rails, n'hi ha de diferents i només cal posar a Google "paraurti fine binario" per veure la quantitat que hi ha, a veure si en trobo de Märklin a un preu raonable i només serà qüestió de subtituir també les ratlles vermelles per diagonals negres, o també puc mirar de fer-ne d'artesanals.



26 de maig 2020

Càrregues artesanals (II)


Avui toca fer una càrrega per un vagó del set 47891, es tracta d'un vagó descobert de la DR. S'ha de tenir en compte que no sempre anaven tots els vagons carregats o descarregats, sembla lògic pensar que s'aprofités que un tren anava cap a una estació per enganxar-li uns quants vagons buits, per un cop a destí tornar-los a carregar del que fos.

No vull fer una càrrega fixa, sinó que es pugui posar i treure, precisament per reproduir l'anteriorment explicat. El vagó en qüestió amb una peça de "porexpan" que farà gruix a sota i així ens evita que el vagó pesi massa.


Ara amb el "paper d'estany" d'una ampolla de vi fem una mena de contenidor, això ens permetrà tirar les pedres que simulen la càrrega sense que se'ns escampin per tot arreu.


Afegim unes quantes pedres, si cal sempre podrem afegir-ne més. L'estany es fixa amb una mica de cinta adhesiva per evitar que el pes de les pedres el vagi separant. Les pedres de sota s'enganxen directament amb cola.



Les pedres de sobre s'enganxen amb una sol·lució de cola blanca i aigua al 50% i s'ha de deixar que faci efecte, la pressa és una mala companya del modelisme. Perquè la cola s'escampi bé per entre les pedres, va bé abans polvoritzar una mica d'aigua amb un parell de gotes de rentavaixelles.


Un cop retirat l'estany, si queden forats sense tapar, sempre es poden afegir més pedres.


El vagó un cop ja carregat.


L'avantatge d'aquest sistema es poder fer càrregues intercanviables entre vagons i donar més realisme si cal a una explotació ferroviària, simulant que es porten pedres d'A a B i de tornada un altre càrrega de B a A.




23 de maig 2020

Locomotores de vapor (III)

La poderosa Gt 2 x 4/4 (Br 96).

A principis de segle passat, els ferrocarrils bavaresos (K. Bay.St.B) es van adonar que la creixent necessitat de transport de càrrega requeria la producció d'una nova locomotora, de potència adequada per remolcar trens llargs i pesats. No obstant això, aquesta necessitat va xocar amb els problemes de la xarxa ferroviària a les zones més muntanyoses, que consta de línies caracteritzades per pendents pronunciades i corbes amb un radi massa estret per ser transitat per les locomotores tradicionals.
Es va encarregar una comanda de quinze locomotores pel desenvolupament adequat a la fàbrica de locomotores Maffei a Munic. Tenint en compte la càrrega per eix permesa de 15 tones i la necessitat de transitar per corbes de radis petits, el resultat van ser les locomotores Mallet de vuit eixos. Els quatre eixos muntats al carro davanter, amb vàlvules de baixa pressió, es van muntar en un marc connectat de manera segura al marc principal. El tercer eix de cada carro va actuar com l'eix motriu. El segon eix tenia una folgança de 8 mm.
Al desembre de 1913 es va entregar la primera locomotora, la número 5751 que es va pintar de color ocre per la seva exposició a l'estació central "Rei Ludwig III" de Munic. Eren capaços de moure trens de 1000 Tm. i reduint el temps de viatge en gairebé un 50%. Es van fer dues sèries amb lleugeres diferències, la primera les locomotores numerades del 5751 a 5765 i una segona sèrie a partir de 1922 numerades del 5766 a 5775.
Malauradament l'última d'aquestes magnífiques locomotores va ser desballestada el 1952, no ha quedat cap exemplar en cap museu.

La locomotora original.


Locomotora de la segona sèrie, ja numerada com BR 96.

Foto Voba Medien

Märklin ha reproduït diferents locomotores d'aquest tipus, aquí les podem veure, fixeu-vos en les dues tonalitats diferents de color verd que hi ha. Totes tenen dues llums frontals excepte la primera que en té tres.

Foto Frits Osterthun

La meva sana intenció és tenir-les totes, una de cada color. De moment en tinc tres, l'original de color ocre (Märklin 37961) la blava (Märklin 3798) i la negra (Märklin 37966). 
La veritat és que el model a escala no té la capacitat d'arrossegament que tenia la locomotora real, degut a que només té tracció en el "carro" del darrera, en el de davant giran les rodes boges. S'ha de reconèixer que són molt maques i queden espectaculars portant vagons i vagonets bavaresos d'època I, encara que la BR 96 negra també pot portar vagons de la DRG.

Les meves locomotores a falta de les dues verdes, que espero han de caure algún dia d'aquests. 




 Si voleu ampliar el coneixement sobre aquestes locomotores, tant les reals com les d'escala, adreceu-vos a Märklinfan Club Italia.




30 d’abril 2020

El mòdul de Märklin-café.


Tot va començar pel 2008 quan ens vam decidir a fer uns mòduls, per disfrutar de la nostra afició quan ens trobàvem. Al febrer de 2009 es va fer la primera prova amb èxit, no recordo quina era la locomotora que empenyia dos vagons, un amb kriptonita (sí, alló que li senta malament al Superman) i un altre amb un "telefonillo" de l'època agafat amb esparadrap a manera de Gopro d'anar per casa. La qualitat de la imatge és infernal.


El meu mòdul volia representar un tros muntanyenc però no gaire, el resultat va ser nefast i semblava més els Monegros després d'una apocalipsi zombi. Sort que no el vaig començar a decorar, una foto de l'engendro.


Amb l'inestimable ajuda de l'Oriol C. que em va ajudar molt, vaig començar de nou, tot fora i nou plantejament. El mòdul hauria de representar l'antiga entrada de l'estació, a on hi hauria unes vies en desús des de fa temps i amb treballadors ferroviaris que les estan començant a desmuntar. Vaig aprofitar un parell de casetes, uns animalons que tenia i un furgó que es va reciclar com menjador pels currants, que en Sergi V. es va encarregar d'il·luminar.

Les vies són Märklin K amb el balast afegit, les vies de "decoració" son vies de Lima convenientment embrutades, envellides i desmanegades. El topall de final de via és artesanal, el ciment està fet amb un tros de plàstic pintat i els topalls són reciclats d'un topall Märklin.

A continuació un grapat de fotos del mòdul en diferents trobades. 

En primer terme les vies funcionals del mòdul, darrera el treballadors ferroviaris traginant rails (són molt forts) i en tercer terme el furgó convertit en cuina-menjador.


Un tancat amb unes vaques a l'altre banda de les vies.


El magatzem d'un pagès que corra per aquí.


La caseta a l'entrada de l'estació, ara en ruïnes.


La zona d'esbarjo dels treballadors, uns pencant i un altre esmorzant.


El mòdul vist des de la banda a on ha d'anar l'estació. Les vies ja fa dies que no s'utilitzen, ha crescut un arbre al ben mig d'elles.


Vista quasi a ran de terra.


Vist des del costat des d'on ho veu el públic.


Aquí el mòdul el veiem mal col·locat, per anar bé ha d'estar a l'altre banda de l'estació, sinó no tenen sentit la col·locació de les vies que s'estan desmuntant.


El furgó i un ferroviari arreglant una taula trencada.


Detall de la caseta en ruïnes.


Detall del furgó.


La caseta en ruïnes i a la dreta un senyor, poc recomanable, que espera que passi un tren.








26 d’abril 2020

L'antiga maqueta.

Un tauler amb via M.

La meva primera maqueta, després de muntar durant anys les vies per terra (i desmuntar-les) va néixer amb unes restriccions marcades, com no, per l'espai disponible. Havia de ser transportable, doncs no tenia un lloc per deixar-la muntada, havia d'anar des de una habitació a la taula del menjador.
Per a poder moure-la i maniobrar amb ella jo sol, no podia medir més de llarg que l'alçada de la porta, no podia ser més ample que l'espai entre la paret i un regulador de calefacció que hi havia i no podia ser més alta que l'amplada que hi havia entre l'armari i la paret. Amb tots aquests condicionants, van quedar unes mides de 200 cm x 120 cm. Vaig utilitzar via metàl·lica de Märklin, coneguda com via M (a diferència de la K i la C) perquè en tenia en quantitat i l'economia no estava per mal vendre-la i comprar d'un altre.
El tauler el vaig encarregar a una fusteria que hi havia a sota de la casa a on vivia. Es tracta d'un taller a on treballa gent amb discapacitat intelectual i els hi va fer molta il·lusió fer una cosa ben diferent. L'encarregat de la fusteria ja em va avisar que trigarien una mica més del compte, però la veritat és que van fer un senyor tauler amb el suro ja enganxat i unes costelles per sota que li donen una rigidesa considerable. El preu va ser més que raonable i a sobre em van ajudar a pujar el tauler a casa. En vista de l'èxit, més endavant vaig aprofitar i els hi vaig dur les cadires del menjador perquè les arreglessin.

El primer disseny va ser un únic oval amb diferent vies mortes per fer maniobres. S'ha de dir que la maqueta era digital, funcionava amb una Intellibox i els desviaments funcionaven amb corrent analògic.

Una ullada general.


La banda de l'estació.



Aquest circuit no m'acabava de fer el pes, no donava prou joc i qualsevol maniobra que es feia interrompia el tràfic. No va durar gaire i el vaig refer amb l'inestimable ajuda dels amics de Märklincafé que em van donar força idees, entre elles fer-me veure que el tauler donava per col·locar dos ovals, l'exterior de radi 2 i l'interior de radi 1.

La segona versió de la maqueta. El circuit ja quasi muntat i a punt per cablejar la instal·lació.


Ara ja es podia tenir un tren circulant i un altre fent maniobres. El circuit exterior puja una mica, no massa per qüestió de mides, i així aprofitava un petit pont que tenia. El circuit interior té un pas a nivell a l'alçada del pont, un túnel  encara per acabar de decorar i un únic semàfor de braç a l'entrada de l'estació.


Una caseta de via i obres en una via morta.


La carbonera.


El pupitre de maniobres, per fer anar tots els canvis d'agulla i el semàfor.


Aquesta sencilla maqueta m'ha donat moltes hores de joc i m'ha fet disfrutar molt, ara per sort ja disposaré d'una mica més de lloc i podré tenir una maqueta (a hores d'ara encara en construcció) més gran i fixa. 

La maqueta a mig decorar en el seu nou i provisional emplaçament. Els edificis són netament espanyols, alguns no tenen anys, sinó dècades. 



Són d'aquells edificis fets de fusta, no recordo la marca, que representen estacions i magatzems varis. Tinc dos edificis de magatzems, el número 1 i el 2; tres edificis d'estacions, un de Benicàssim, un altre que posa Santa Cristina i l'altre posa Santa Cristina de Aro. És curiós perquè l'edifici no s'assembla en res a l'original.

Santa Cristina d'Aro original.

(Font Wikipedia)

L'estació de Sta. Cristina a escala.



Ara gaudirà d'una segona vida, se la quedarà un bon amic i se l'endurà al poble per poder jugar a trens. El material Märklin per poc que el cuidis és indestructible.





25 d’abril 2020

Automotors (I)

La Fletxa vermella de la SBB (Roten Pfeile).

Un automotor és un vehicle ferroviari lleuger de tracció autònoma, és a dir, totalment diferent d'un comboi ferroviari compost de locomotora més vagons. Per entendre'ns, un metro i un tramvia són un automotor.

Faig servir el sobrenom de Fletxa vermella perquè la codificació d'aquest automotor ha variat molt des de que van ser lliurats el 1935 (com CLe 2/4) per canvis en la seva estructura, motors, etc...
1937 Re 2/4
1947 RCe 2/4
1956 RBe 2/4 i RAe 2/4

Estaven pensats per una velocitat màxima de 125 km/h i amb totes les comoditats pels viatgers. En principi només funcionaven sols, però amb el  temps es van adaptar per arrossegar una altre cotxe o vagó, o curiosament un remolc per dur esquís.

Una fotografia d'un RBe 2/4

http://www.modellbahnfreunde.ch/rollmaterial/elektrolokomotiven/category/49-sbb-rbe-2-4-roter-pfeil

Em van portar els Reis, sí a mi encara em porten coses els Reis, la fletxa vermella de Märklin amb referència 37866, la que porta remolcat un vagó. Vermell claret i de 2a classe.


Però vaig veure una fotografia que em va agradar molt, en la que no portava un vagó sinó un cotxe i vaig començar a buscar. No el vaig trobar de Märklin i la solució va ser comprar un de Roco referència 45022.



Vaig aconseguir a l'Ebay un altre Fletxa vermella, la que té el remolc porta-esquís. És la referència 33865 i és delta, s'ha de digitalitzar. El seu vermell és més intens i és de 3a classe.


Podeu veure aquest automotor circulant per l'envejada maqueta d'en Jaume U.

Hi var haver-hi i encara existeix, l'automotor RAe 4/8 conegut com a "Churchill" perquè va portar al primer ministre britànic a través de Suïssa l'any 1946. No deixava de ser dues fletxes vermelles "enganxades". Mai va ser pensat com un automotor convencional per viatgers, sinó com un tren per a ser llogat, portava 28 taules de quatre places per un total de 112 convidats i un mini-bar al centre del vehicle. Podia agafar els 150 Km/h però per tenir una velocitat de creuer confortable ha d'anar a uns 100 Km/h. (Font Wikipedia).

(Foto Wikipedia)

Aquest automotor a escala H0 l'han fet tant Lemaco com Fulgurex, és a dir, unes peces extraordinàries a un preu d'acord amb la seva gran qualitat. Evidentment no la tinc.